El transport públic (TP) sostenible es pot arribar a definir com el transport col·lectiu que de forma contínua satisfà les necessitats personals de viatge però a l’hora desenvolupa i manté comunitats fortes; dóna suport al desenvolupament econòmic i a la participació social equitativa; promou un mediambient sostenible; i presenta polítiques i cobertures institucionals adequades, sempre amb la participació plena de les parts interessades (incloent-hi el finançament sostenible suficient). Partint de la base que el TP, almenys en el països del nostre àmbit, s’implementa, desenvolupa i gestiona com un sistema de cohesió social és necessari implementar fortes partides pressupostaries (inversió i subvenció principalment) per part de les administracions. Aquest fet intrínsec, ha comportat que en els últims anys les administracions es replantegin la introducció de formes diferents de prestació de serveis de TP per aconseguir una major eficiència en els recursos d’aquestes. El punt clau i més sensible en la definició d’un sistema de TP és trobar el punt d’equilibri entre la demanda i l’oferta del servei, per aconseguir l’eficiència de la prestació. En àrees urbanes i metropolitanes la pròpia massa critica de la demanda comporta esquemes de TP molt regulars amb línies clarament establertes i estables (tot i això algunes línies es poden reconvertir a demanda per viabilitzar l’explotació). No obstant, en àrees de baixa densitat com les zones rurals, on la prestació del TP amb criteris rígids comporta sobrecostos excessius, poden ser socialment acceptables però insostenibles des de la vessant financera.

És en aquest últim escenari que el transport a la demanda (TAD, DRT en les seves sigles en anglès) s’ha promogut com una solució de transport en circumstàncies en què els serveis més tradicionals no són econòmicament viables, encara que fins al moment una sèrie d’obstacles han impedit la seva adopció generalitzada.

Els nous desenvolupaments en la tecnologia de gestió del sistema i del vehicle han promogut en algunes administracions la voluntat d’explorar opcions "institucionalment desafiants", com ara la integració de l’oferta de transport a través d’una gamma de diferents sectors. Això ha empès una vegada més el concepte TAD cap endavant, com una possible opció per estalviar diners mentre que conserva i no malmet les oportunitats per a l’accessibilitat dels usuaris.

L’objectiu del TAD és proporcionar accés i cobertura geogràfica, malgrat que els ingressos insuficients presentin un desafiament per aconseguir-ho. La sostenibilitat financera a llarg termini d’aquests sistemes segueix sent qüestionat, amb un nombre limitat de sistemes reconeguts com comercialment sostenibles. Naturalment, per tant, el cost i el finançament segueixen sent les preocupacions dominants de les administracions i dels proveïdors de serveis de TAD. La resposta institucional a les reduccions de finançament ha estat diversa . El resultat és que els serveis de TAD o bé han estat retirats o, en alguns casos, han reemplaçat serveis d’autobusos convencionals al ser una manera més rendible de satisfer les necessitats locals.

ARTICLES, ESTUDIS-PROJECTES I CONTINGUTS RELACIONATS